Fèiem els matalaps, que eren de per vida. Després lo normal era que ens truquessin una vegada a l’any per arreglar-los.
Paquita Cruelles Escrihuela (1942) és la quarta generació de Les Royes, una coneguda família de matalasseres del municipi ebrenc de La Ràpita (Montsià). Amb una energia i vitalitat admirables, mostra orgullosa el que va ser el seu ofici durant 20 anys. Una tradició familiar que inicià la seva besàvia l’any 1882 i que generació rere generació mantingueren viva durant cent anys. Als anys 80 els matalassos van deixar de fer-se de manera artesanal i amb matèries primeres i de proximitat, de manera que les seves filles ja no ho van continuar. La Roya, com li agrada que la coneguin, ens desvetlla els secrets d'aquesta ofici tan imprescindible no fa tants anys i ara, gairebé perdut i oblidat: "és una professió que m’ha fet molt feliç i m'ha permès guanyar-me bé la vida".
Treballava a temps complet fent matalassos Paquita?
De dilluns a divendres durant gairebé 20 anys, fins que la meva mare es va jubilar i ho vam deixar. Ara ja no se’n fan de matalaps com abans. Encara tinc algun coixí de llana que em va molt bé però ja no se’n gasta.
Els sintètics li han pres protagonisme a la llana.
L’any passat a Orígens (Fira tradicional de la Ràpita) va passar un metge i em va dir: t’imagines quants àcars hi havia a aquests matalassos d’abans? – riu.
Què li va dir?
Són d’ara les al·lèrgies!
Com es netejaven els matalassos?
La llana no es netejava mai, només la primera vegada i sense sabó. Quan sortia del corral...
Mai?
Es rentava la tela de cotó que la cobreix, la llana només es picava. Sopena que a la casa hagués hagut algun malalt o mort. Llavors sí que ho rentàvem tot.
De dilluns a divendres durant gairebé 20 anys, fins que la meva mare es va jubilar i ho vam deixar. Ara ja no se’n fan de matalaps com abans. Encara tinc algun coixí de llana que em va molt bé però ja no se’n gasta.
Els sintètics li han pres protagonisme a la llana.
L’any passat a Orígens (Fira tradicional de la Ràpita) va passar un metge i em va dir: t’imagines quants àcars hi havia a aquests matalassos d’abans? – riu.
Què li va dir?
Són d’ara les al·lèrgies!
Com es netejaven els matalassos?
La llana no es netejava mai, només la primera vegada i sense sabó. Quan sortia del corral...
Mai?
Es rentava la tela de cotó que la cobreix, la llana només es picava. Sopena que a la casa hagués hagut algun malalt o mort. Llavors sí que ho rentàvem tot.
Paquita, amb un matalàs acabat i un altre a mitges. Foto: Maite Mestre.
Entenc que a més de fer matalassos en feien el manteniment.
Fèiem els matalaps, que eren de per vida. Després lo normal era que ens truquessin una vegada a l’any per arreglar-los. Als anys la llana de l’interior del matalap minva i també cal espolsar-la. L’objectiu era picar la llana, rentar teles i si feia falta, posar més llana.
Ha dit que la rentaven sense sabó, com ho feien?
Compràvem la llana en vellons al poble de Catí. Quan arribava el primer que fèiem era rentar-la a una séquia que teníem prop de casa. Hi anàvem a peu amb un carro de mà on hi portàvem la llenya, la llana, les paneres de mimbre (vímet) i un poal.
Me les puc imaginar.
Allí fèiem foc i escaldàvem la llana dins d’una caldera en aigua tèbia per estovar la brutícia que les ovelles portaven de tot l’any. De seguida ens posàvem dins la sèquia, en una panera cadascuna entre les cames, i ens anàvem passant el velló sota el corrent de l’aigua fins que la llana quedava blanca.
I el següent pas?
Fil i agulla! Les ames ens avisaven i anàvem a casa seva. En la llana seca i la tela de cotó a punt ja podíem fer els matalaps.
Parla d’ames.
A les clientes els hi dèiem ames. Elles eren qui ens avisaven perquè encomanéssim la llana i anéssim a fer o arreglar el matalap.
Fèiem els matalaps, que eren de per vida. Després lo normal era que ens truquessin una vegada a l’any per arreglar-los. Als anys la llana de l’interior del matalap minva i també cal espolsar-la. L’objectiu era picar la llana, rentar teles i si feia falta, posar més llana.
Ha dit que la rentaven sense sabó, com ho feien?
Compràvem la llana en vellons al poble de Catí. Quan arribava el primer que fèiem era rentar-la a una séquia que teníem prop de casa. Hi anàvem a peu amb un carro de mà on hi portàvem la llenya, la llana, les paneres de mimbre (vímet) i un poal.
Me les puc imaginar.
Allí fèiem foc i escaldàvem la llana dins d’una caldera en aigua tèbia per estovar la brutícia que les ovelles portaven de tot l’any. De seguida ens posàvem dins la sèquia, en una panera cadascuna entre les cames, i ens anàvem passant el velló sota el corrent de l’aigua fins que la llana quedava blanca.
I el següent pas?
Fil i agulla! Les ames ens avisaven i anàvem a casa seva. En la llana seca i la tela de cotó a punt ja podíem fer els matalaps.
Parla d’ames.
A les clientes els hi dèiem ames. Elles eren qui ens avisaven perquè encomanéssim la llana i anéssim a fer o arreglar el matalap.
Paquita cosint les vores d'un matalàs. Foto: Maite Mestre.
Treballaven de casa en casa?
Sí, a casa les ames. Hi havia qui tenia terrat, d’altres magatzem... però la majoria els fèiem al carrer, a la via pública sense cap problema, cada dia. En aquells temps era normal, no ens van maldar mai ni cap urbano (policia local) ens va dir res. Era el nostre ofici i ho sabia tota la Ràpita.
Sempre s’han fet de llana els matalassos?
Conec dues maneres més de fer-ne, però només les va fer ma iaia així, jo sempre de llana. Quan no hi havia diners per comprar llana es feien de climb, era una herba com un espart. També s’emplenaven en la pellofa del panís, la de dins, la part blanca i tendreta. Era material regalat, abans ho aprofitaven tot.
Ha sigut matalassera per vocació o per tradició familiar?
Se’m donava bé cosir i m’agradava molt l’ofici. La meva besàvia va ser la primera. I ella li va ensenyar a la meva iaia en qui també en vaig aprendre. En fer-se gran la meva mare va seguir sola però li costava, és un ofici que es fa millor entre dos. De seguida li vaig dir que aniria amb ella.
Sí, a casa les ames. Hi havia qui tenia terrat, d’altres magatzem... però la majoria els fèiem al carrer, a la via pública sense cap problema, cada dia. En aquells temps era normal, no ens van maldar mai ni cap urbano (policia local) ens va dir res. Era el nostre ofici i ho sabia tota la Ràpita.
Sempre s’han fet de llana els matalassos?
Conec dues maneres més de fer-ne, però només les va fer ma iaia així, jo sempre de llana. Quan no hi havia diners per comprar llana es feien de climb, era una herba com un espart. També s’emplenaven en la pellofa del panís, la de dins, la part blanca i tendreta. Era material regalat, abans ho aprofitaven tot.
Ha sigut matalassera per vocació o per tradició familiar?
Se’m donava bé cosir i m’agradava molt l’ofici. La meva besàvia va ser la primera. I ella li va ensenyar a la meva iaia en qui també en vaig aprendre. En fer-se gran la meva mare va seguir sola però li costava, és un ofici que es fa millor entre dos. De seguida li vaig dir que aniria amb ella.
Paquita, embastant un matalàs. Foto: Maite Mestre.
Hi havia més matalasseres a la Ràpita?
Érem les úniques al poble i només treballàvem aquí. Ens vam guanyar molt bé la vida amb aquest ofici.
Quant costava un matalàs?
Per un matalap de matrimoni en bordó (a l'anglesa) cobràvem 100 pessetes (0,60 cèntims). Llis tenia un preu i en bordó un altre. La majoria el volia en bordó perquè quedava quadrat i el llit més aseat. De 90, costava 30 pessetes.
I quants en feien al dia?
Normalment un de matí i un de tarda. Anàvem a casa, fèiem el dinar i tornàvem. El deixàvem al carrer mentre dinàvem i mai els va tocar ningú.
L’ha fet feliç ser matalassera?
Molt fillmeu, em va agradar molt la feina i freqüentar amb la gent. Sóc molt xarradora i m’ha agradat sempre conviure en les persones, he sigut molt tractadora.
T’ensenyo com els faig?
I tant!
Maite Mestre – ARTRA
Érem les úniques al poble i només treballàvem aquí. Ens vam guanyar molt bé la vida amb aquest ofici.
Quant costava un matalàs?
Per un matalap de matrimoni en bordó (a l'anglesa) cobràvem 100 pessetes (0,60 cèntims). Llis tenia un preu i en bordó un altre. La majoria el volia en bordó perquè quedava quadrat i el llit més aseat. De 90, costava 30 pessetes.
I quants en feien al dia?
Normalment un de matí i un de tarda. Anàvem a casa, fèiem el dinar i tornàvem. El deixàvem al carrer mentre dinàvem i mai els va tocar ningú.
L’ha fet feliç ser matalassera?
Molt fillmeu, em va agradar molt la feina i freqüentar amb la gent. Sóc molt xarradora i m’ha agradat sempre conviure en les persones, he sigut molt tractadora.
T’ensenyo com els faig?
I tant!
Maite Mestre – ARTRA