De totes la que més m’agrada és la cullera de pastor. La vaig traure d’un boixet que sortia així de baix d’una pedra.
Ramon fa culleres artesanals de boix des de fa més de 40 anys. La pluja i l’Arguiñano en són els principals responsables. Viu tocant al Parc Natural dels Ports, al poble d’Alfara de Carles, i a més de l’horta i les oliveres aquest és un dels seus principals hobbies. Treballa en un modest taller, on també hi guarda el cotxe i les eines del camp. Es considera una persona humil i amb imaginació, amb amics i persones que hi confien. És l’únic Ramon del poble i va al cafè tots els dies per escoltar les converses: “hi diré el que convingui però s’aprèn escoltant”.
Com comença a fer culleres?
L’Arguiñano va fer que em poses a fer culleres! – riu. Un dia sense més ni més vaig començar a copiar totes les que sortien al seu programa. Culleres, paletes, forquilles, pinces... tot de fusta.
Recorda la primera peça?
El primer que vaig fer va ser una mà de morter i encara no era fusta de boix, sinó de carrasca. La carrasca arriba un moment que es podreix, però això ho aprens en los anys.
Quan les feia?
Jo era paleta. La meitat de les granges que hi ha arribant a Alfara han passat pel meu muscle. El dia que plovia no podia treballar i era quan em dedicava a fer culleres. Ara jo no plou casi mai, abans plovia més sovint i tenia més temps per a fer-ne.
S’hi ha dedicat professionalment a l’ofici de cullerer?
Mai he volgut entrar en això. Jo de paleta m’he guanyat la vida prou bé, a més tenia horta i oliveres. Encara faig patates i verdura per a tot l’any. No ho he necessitat. Ha sigut una afició com una altra, res important.
No es considera artesà?
No em considero cullerer, ni artesà. Faig culleres perquè m’agrada. Simplement he tingut gust en fer-les, però no vull parèixer el que no sóc. No em considero cap professional per vendre’n, lo meu és una afició. Sóc així de senzill.
...
És la primera vegada que ho ensenyo. Mai ho he ensenyat a ningú, ets la primera persona de fora del poble a qui li explico.
Sóc afortunada.
- Somriu. Ara te’n contaré una. Hi ha un noi que fa anys em va demanar que li fes tres peces. Quan li vaig entregar em va donar 24€ i li vaig dir que no, que jo mai havia cobrat ni volia fer-ho. I me’ls va llençar a terra per assegurar-se que els agafaria. Els vaig arreplegar i es l’única vegada en quaranta anys que he cobrat per una peça.
Fa 40 anys que regala culleres?
Això mateix. Si n’he fet de peces! Me les podries mesclar en moltes altres que no fossin meves que les reconeixeria totes. Cadascú té un sistema quan fa les coses a mà, i la imaginació és única.
L’Arguiñano va fer que em poses a fer culleres! – riu. Un dia sense més ni més vaig començar a copiar totes les que sortien al seu programa. Culleres, paletes, forquilles, pinces... tot de fusta.
Recorda la primera peça?
El primer que vaig fer va ser una mà de morter i encara no era fusta de boix, sinó de carrasca. La carrasca arriba un moment que es podreix, però això ho aprens en los anys.
Quan les feia?
Jo era paleta. La meitat de les granges que hi ha arribant a Alfara han passat pel meu muscle. El dia que plovia no podia treballar i era quan em dedicava a fer culleres. Ara jo no plou casi mai, abans plovia més sovint i tenia més temps per a fer-ne.
S’hi ha dedicat professionalment a l’ofici de cullerer?
Mai he volgut entrar en això. Jo de paleta m’he guanyat la vida prou bé, a més tenia horta i oliveres. Encara faig patates i verdura per a tot l’any. No ho he necessitat. Ha sigut una afició com una altra, res important.
No es considera artesà?
No em considero cullerer, ni artesà. Faig culleres perquè m’agrada. Simplement he tingut gust en fer-les, però no vull parèixer el que no sóc. No em considero cap professional per vendre’n, lo meu és una afició. Sóc així de senzill.
...
És la primera vegada que ho ensenyo. Mai ho he ensenyat a ningú, ets la primera persona de fora del poble a qui li explico.
Sóc afortunada.
- Somriu. Ara te’n contaré una. Hi ha un noi que fa anys em va demanar que li fes tres peces. Quan li vaig entregar em va donar 24€ i li vaig dir que no, que jo mai havia cobrat ni volia fer-ho. I me’ls va llençar a terra per assegurar-se que els agafaria. Els vaig arreplegar i es l’única vegada en quaranta anys que he cobrat per una peça.
Fa 40 anys que regala culleres?
Això mateix. Si n’he fet de peces! Me les podries mesclar en moltes altres que no fossin meves que les reconeixeria totes. Cadascú té un sistema quan fa les coses a mà, i la imaginació és única.
Una mostra de les peces que fa Ramon. Foto: Maite Mestre.
I com les fa vostè?
Tallo un tronquet de boix i el parteixo per la meitat. Primer ho tallava jo a mà, ara un amic fuster em talla els trossos grans que per a mi és la feina més pesada. Puc estar content que tothom m’ajuda.
Se’l veu satisfet.
Sóc l’únic Ramon d’Alfara i tothom em coneix. Mai li he fet cap de tonteria a ningú, penso que tothom me té en bona consideració i això m’agrada. Què et deia?
M’explicava el procés.
Això... dibuixo el que vull crear i el vaig rebaixant en la destral. Per donar-li la forma ho faig en les llimes. Tinc varies llimes. Aquesta menja molt bé, la grossa, i la faig servir per a rebaixar perquè fa el solquet a la fusta molt més fondo. Això és una gúbia, i la faig servir per buidar i donar forma a la fusta. M’ajudo amb el martell, donant-li copets. També utilitzo un ganivet, un simple ganivet. És un procés que al mateix temps l’has de viure.
Hi ha algun secret per fer culleres?
La paciència i el caragol, són los secrets més importants. Veus este caragol de treball? m’aguanta les peces subjectes per a poder treballar. De caragols d’estos ja n’he trencat dos o tres de tant de fer culleres. El meu gendre és electricista, este me’l va pujar ell.
Treballa sempre amb eines manuals?
Ara em van regalar una màquina per a llimar elèctrica. Tota la vida ho he fet amb el paper de vidre i mira quina mala pata vaig tenir, que ho agarro i al cap de cinc minuts que hi treballava se'm va parar. Ara el gendre m'ho l’arreglarà, però mira...
...
Va ser sorpresa. La xica que viu davant de casa em va demanar llenya per a rostir un dia i jo li vaig donar encantat, sempre he sigut obert en tothom. I un dia me va portar la màquina, me va dir que m’aniria bé per a treballar en les culleres.
Tallo un tronquet de boix i el parteixo per la meitat. Primer ho tallava jo a mà, ara un amic fuster em talla els trossos grans que per a mi és la feina més pesada. Puc estar content que tothom m’ajuda.
Se’l veu satisfet.
Sóc l’únic Ramon d’Alfara i tothom em coneix. Mai li he fet cap de tonteria a ningú, penso que tothom me té en bona consideració i això m’agrada. Què et deia?
M’explicava el procés.
Això... dibuixo el que vull crear i el vaig rebaixant en la destral. Per donar-li la forma ho faig en les llimes. Tinc varies llimes. Aquesta menja molt bé, la grossa, i la faig servir per a rebaixar perquè fa el solquet a la fusta molt més fondo. Això és una gúbia, i la faig servir per buidar i donar forma a la fusta. M’ajudo amb el martell, donant-li copets. També utilitzo un ganivet, un simple ganivet. És un procés que al mateix temps l’has de viure.
Hi ha algun secret per fer culleres?
La paciència i el caragol, són los secrets més importants. Veus este caragol de treball? m’aguanta les peces subjectes per a poder treballar. De caragols d’estos ja n’he trencat dos o tres de tant de fer culleres. El meu gendre és electricista, este me’l va pujar ell.
Treballa sempre amb eines manuals?
Ara em van regalar una màquina per a llimar elèctrica. Tota la vida ho he fet amb el paper de vidre i mira quina mala pata vaig tenir, que ho agarro i al cap de cinc minuts que hi treballava se'm va parar. Ara el gendre m'ho l’arreglarà, però mira...
...
Va ser sorpresa. La xica que viu davant de casa em va demanar llenya per a rostir un dia i jo li vaig donar encantat, sempre he sigut obert en tothom. I un dia me va portar la màquina, me va dir que m’aniria bé per a treballar en les culleres.
Ramon, fent una cullera. Foto: Maite Mestre.
De culleres, en té alguna de preferida?
De totes la que més m’agrada és la cullera de pastor. La vaig traure d’un boixet que sortia aixina de baix d’una pedra, ja creixia en esta forma corba. És maja eh!
Molt, per què es diu de pastor?
En això menjaven els pastors abans quan sortien a pasturar, són culleres que són més fàcils de fer servir assegut damunt dels màrgens de pedra seca o baix la soca d’un arbre. Ara que et dic això, mira que feia dels pollissos de les oliveres...
De totes la que més m’agrada és la cullera de pastor. La vaig traure d’un boixet que sortia aixina de baix d’una pedra, ja creixia en esta forma corba. És maja eh!
Molt, per què es diu de pastor?
En això menjaven els pastors abans quan sortien a pasturar, són culleres que són més fàcils de fer servir assegut damunt dels màrgens de pedra seca o baix la soca d’un arbre. Ara que et dic això, mira que feia dels pollissos de les oliveres...
La cullera de pastor. Foto: Maite Mestre.
Bastons?
Sí, gaiates. Dels pollissos de les oliveres també he fet alguna gaiata. Quan passejava pel camp i en trobava algun que m’agradés li lligava un potet i el pollís anava creixent en la forma. I també vaig fer esta forca.
Fusta, paciència i imaginació.
Als 84 anys un ja té moltes coses per a explicar... Jo no en tinc d’oratòria ni romanços, m’agrada ser senzill. Si em veiessis al cafè que hi vaig... Allí hi estic sense dir res, escoltant. Si cal diré el que convingui però s’aprèn sempre escoltant. Simplement això.
Què més li agrada recordar?
Cantava jotes a la rondalla d’Alfara, se m’esqueia encara bastant el cantar. Allavons fèiem la jota de Tortosa. Jo no tenia tanta capacitat per a improvisar com lo Canalero, per això ho apuntàvem abans. Vam anar a un concurs a Tarragona, vam quedar els segons! Quico el Celio i tota esta gent, a mi això m’encanta. M’encanten perquè jo hi vinc de l’origen aquest, sóc més gran que tots els que van allí però... No acabaríem si t’ho hagués d’explicar tot!
Digue'm què li fa feliç.
Començar i acabar una cullera. Però de feliç hi estic del primer moment, perquè ho faig tan a gust!
Maite Mestre - Artra
Sí, gaiates. Dels pollissos de les oliveres també he fet alguna gaiata. Quan passejava pel camp i en trobava algun que m’agradés li lligava un potet i el pollís anava creixent en la forma. I també vaig fer esta forca.
Fusta, paciència i imaginació.
Als 84 anys un ja té moltes coses per a explicar... Jo no en tinc d’oratòria ni romanços, m’agrada ser senzill. Si em veiessis al cafè que hi vaig... Allí hi estic sense dir res, escoltant. Si cal diré el que convingui però s’aprèn sempre escoltant. Simplement això.
Què més li agrada recordar?
Cantava jotes a la rondalla d’Alfara, se m’esqueia encara bastant el cantar. Allavons fèiem la jota de Tortosa. Jo no tenia tanta capacitat per a improvisar com lo Canalero, per això ho apuntàvem abans. Vam anar a un concurs a Tarragona, vam quedar els segons! Quico el Celio i tota esta gent, a mi això m’encanta. M’encanten perquè jo hi vinc de l’origen aquest, sóc més gran que tots els que van allí però... No acabaríem si t’ho hagués d’explicar tot!
Digue'm què li fa feliç.
Començar i acabar una cullera. Però de feliç hi estic del primer moment, perquè ho faig tan a gust!
Maite Mestre - Artra