Amb les barraques del Delta m'agradaria que passés el que passa a la resta d'Europa: Dinamarca, Anglaterra, Països Baixos... Allà adapten les barraques als temps que vivim, igual fan habitatges com restaurants. No hi ha pegues. Hi ha una normativa i sempre i quan es treballi amb qualitat i seguretat, les barraques estan permeses a tot arreu. És més! Les potencien perquè enriqueixen el paisatge i aporten riquesa al territori. Aquí urbanisme posa molts problemes i ja no se'n fan.
David Monllau i Gil (1940, Amposta). Ha construït 51 de les 65 barraques que actualment hi ha al Delta de l'Ebre. Va créixer entre barraques, de menut hi vivia i de gran construir-ne ha sigut la seva passió. Un ofici que va aprendre de manera autodidacta i al que s'hi ha dedicat gairebé 20 anys fins a jubilar-se. Avui és un reconegut mestre barraquer, una de les poques persones que atresoren el coneixement sobre la construcció d’aquests habitatges tradicionals i sostenibles que li donen vida i identitat al paisatge deltaic i a la seva gent. Es defineix com una persona sensible. Escriu poesia per expressar tot allò que l’emociona i així deixar-ne constància. Des de la seva barraca, ubicada al Poble Nou del Delta, on fem l’entrevista, repeteix sovint: “visc al paradís”.
Recorda el seu primer contacte amb una barraca David?
Mira, jo vaig néixer a Amposta l’any 40. Quan tenia un mes de vida em van portar a una barraca, al Delta, i allí vam estar 5 anys sense pujar al poble. Jo era salvatge, només coneixia als de casa i als veïns, quan em van portar a Amposta tenia molt de susto, tot m’era estrany. Igual que un salvatge! – riu.
Mira, jo vaig néixer a Amposta l’any 40. Quan tenia un mes de vida em van portar a una barraca, al Delta, i allí vam estar 5 anys sense pujar al poble. Jo era salvatge, només coneixia als de casa i als veïns, quan em van portar a Amposta tenia molt de susto, tot m’era estrany. Igual que un salvatge! – riu.
David Monllau durant l'entrevista, a la seva barraca (Poble Nou del Delta). Foto: Maite Mestre.
On estava ubicada aquesta barraca?
A l’Illa de Rius, a Sant Jaume, que no és una illa sinó una zona que engloba la finca més gran del Delta de l’Ebre. Se la va quedar un comandant de Franco i quan es va acabar la guerra, la va arrendar a la gent pobra per cultivar arròs.
I també li va cedir terra a la seva família.
Sí. El meu pare com era republicà va haver de partir de zero, allí li van allargar terra i ens vam fer la primera barraca per viure-hi. Durant la guerra el Delta es va quedar erm, no hi havia gent per treballar-lo.
Quantes barraques hi havia als anys 40?
Moltes! Allò era un brancall de barraques. Divideix 15.000 jornals de terra per 15 i sabràs les famílies que hi vivien. Cada família una barraca o més, perquè per als animals també se’n feien.
No en queda cap?
D’aquelles no. Les fèiem en fusta de xop que es fa malbé de seguida. Avui es fan en fusta tractada de pi de Sòria i aguanten com qualsevol altra casa.
Com era el seu dia a dia de menut a la barraca?
No em vaig posar mai malalt. Estava molt fort, immunitzat contra els mosquits i contra tot. Vaig mamar fins als tres anys, la llet de mare és molt bona. Jo al ser el més menut era l’encarregat de subministrar el tall de casa. Pescava i caçava.
Com ho feia?
Amb una canya verda i un fil es poden agafar tota classe d’animalets.
No va anar a l’escola?
No. Quan vaig ser més gran pujàvem a passar l’hivern a Amposta. Jo era analfabet, no entenia de lletra. Vaig pensar que això no podia ser, i els meus pares també. Em vaig apuntar al repàs, de nit, a un mestre que li deien Don Alfonso. En tres o quatre anys vaig aprendre l’equivalent a l’ensenyança general bàsica.
I després, què va fer?
Quan era jove em vaig afiliar al PSUC, i allà va ser quan em vaig garrejar i vaig aprendre del món i la vida. Hi havia gent molt culta. Allí em vaig fer entre cometes, un home. Després em vaig casar, tinc dos fills. I vaig partir de zero. He anat lluitant sempre i he treballat de tot.
A l’Illa de Rius, a Sant Jaume, que no és una illa sinó una zona que engloba la finca més gran del Delta de l’Ebre. Se la va quedar un comandant de Franco i quan es va acabar la guerra, la va arrendar a la gent pobra per cultivar arròs.
I també li va cedir terra a la seva família.
Sí. El meu pare com era republicà va haver de partir de zero, allí li van allargar terra i ens vam fer la primera barraca per viure-hi. Durant la guerra el Delta es va quedar erm, no hi havia gent per treballar-lo.
Quantes barraques hi havia als anys 40?
Moltes! Allò era un brancall de barraques. Divideix 15.000 jornals de terra per 15 i sabràs les famílies que hi vivien. Cada família una barraca o més, perquè per als animals també se’n feien.
No en queda cap?
D’aquelles no. Les fèiem en fusta de xop que es fa malbé de seguida. Avui es fan en fusta tractada de pi de Sòria i aguanten com qualsevol altra casa.
Com era el seu dia a dia de menut a la barraca?
No em vaig posar mai malalt. Estava molt fort, immunitzat contra els mosquits i contra tot. Vaig mamar fins als tres anys, la llet de mare és molt bona. Jo al ser el més menut era l’encarregat de subministrar el tall de casa. Pescava i caçava.
Com ho feia?
Amb una canya verda i un fil es poden agafar tota classe d’animalets.
No va anar a l’escola?
No. Quan vaig ser més gran pujàvem a passar l’hivern a Amposta. Jo era analfabet, no entenia de lletra. Vaig pensar que això no podia ser, i els meus pares també. Em vaig apuntar al repàs, de nit, a un mestre que li deien Don Alfonso. En tres o quatre anys vaig aprendre l’equivalent a l’ensenyança general bàsica.
I després, què va fer?
Quan era jove em vaig afiliar al PSUC, i allà va ser quan em vaig garrejar i vaig aprendre del món i la vida. Hi havia gent molt culta. Allí em vaig fer entre cometes, un home. Després em vaig casar, tinc dos fills. I vaig partir de zero. He anat lluitant sempre i he treballat de tot.
Monllau, observant les tenques que viuen a la llacuna de la seva barraca. Foto: Maite Mestre.
Al 2011 va publicar un llibre de poesia: Terra Guanyada.
Va donar la casualitat que vaig conèixer a Xavier Bru de Sala, per a mi un dels intel·lectuals més importants de Catalunya. Va llegir els poemes que jo havia anat escrivint i guardant a un calaix durant molts anys. Em va dir que eren un tresor i que s’havia d’editar un llibre.
I va acceptar.
Li vaig dir va... vols dir? Pos si sóc una persona que ni tinc estudis universitaris ni se res, sóc un pagès! – riu. Tan fàcil m’ho van posar tot que al final vaig accedir a fer que es publiqués, amb la condició que no es modifiqués ni una coma.
El cantautor Andreu Rifé ha musicat els seus poemes.
Sí, Terròs. És un cd molt bonic. Andreu va baixar a una barraca al Delta per a inspirar-se i compondre, i allí ens vam trobar. La barraca on s'allotjava havia sigut meva i jo l’ajudava amb el dia a dia tant com podia. Amb el temps li vaig ensenyar els poemes i ell com agraïment me’n va musicar un: Les mans.
El va inspirar.
Sembla que sí. Al cap d’uns dies el vaig convidar a casa a menjar una paella amb els meus amics de colla. S’havien fet còpia de la cançó que em va fer i se la sabien. Al veure’l arribar es van posar a cantar-la. Ell es va quedar de pedra... Al veure que agradava tant em va proposar de fer un cd conjuntament, jo les lletres i ell la música i la veu. I li vaig dir que sí.
Per què escriu poesia?
Tinc molta sensibilitat. Penso en quasi tots els temes de la vida. Quan hi ha algun tema que de veritat a mi em fa mal o em sento molt a gust i identificat, tinc la necessitat d’escriure-ho. No busco protagonisme, simplement que quedi constància perquè si no s’oblida. És la meva forma d’expressar-me.
I d'on li ve aquesta inspiració? Com s'inicia a escriure, a reflexionar en clau paoètica.
El meu pare ja feia poemes. I era molt bo. Ell no sabia escriure, els memoritzava i els anava recitant. Els poemes d’ell reflecteixen coses molt importants de quan era jove. Avui en dia són documents que tenen un valor immens.
Els va arribar a escriure?
Jo els hi vaig escriure quan vaig aprendre de lletra. Ell me’ls dictava i jo els escrivia. En va fer un de la fundació de la Cambra Arrossera que és un document increïble, ell va ser un dels fundadors.
Va donar la casualitat que vaig conèixer a Xavier Bru de Sala, per a mi un dels intel·lectuals més importants de Catalunya. Va llegir els poemes que jo havia anat escrivint i guardant a un calaix durant molts anys. Em va dir que eren un tresor i que s’havia d’editar un llibre.
I va acceptar.
Li vaig dir va... vols dir? Pos si sóc una persona que ni tinc estudis universitaris ni se res, sóc un pagès! – riu. Tan fàcil m’ho van posar tot que al final vaig accedir a fer que es publiqués, amb la condició que no es modifiqués ni una coma.
El cantautor Andreu Rifé ha musicat els seus poemes.
Sí, Terròs. És un cd molt bonic. Andreu va baixar a una barraca al Delta per a inspirar-se i compondre, i allí ens vam trobar. La barraca on s'allotjava havia sigut meva i jo l’ajudava amb el dia a dia tant com podia. Amb el temps li vaig ensenyar els poemes i ell com agraïment me’n va musicar un: Les mans.
El va inspirar.
Sembla que sí. Al cap d’uns dies el vaig convidar a casa a menjar una paella amb els meus amics de colla. S’havien fet còpia de la cançó que em va fer i se la sabien. Al veure’l arribar es van posar a cantar-la. Ell es va quedar de pedra... Al veure que agradava tant em va proposar de fer un cd conjuntament, jo les lletres i ell la música i la veu. I li vaig dir que sí.
Per què escriu poesia?
Tinc molta sensibilitat. Penso en quasi tots els temes de la vida. Quan hi ha algun tema que de veritat a mi em fa mal o em sento molt a gust i identificat, tinc la necessitat d’escriure-ho. No busco protagonisme, simplement que quedi constància perquè si no s’oblida. És la meva forma d’expressar-me.
I d'on li ve aquesta inspiració? Com s'inicia a escriure, a reflexionar en clau paoètica.
El meu pare ja feia poemes. I era molt bo. Ell no sabia escriure, els memoritzava i els anava recitant. Els poemes d’ell reflecteixen coses molt importants de quan era jove. Avui en dia són documents que tenen un valor immens.
Els va arribar a escriure?
Jo els hi vaig escriure quan vaig aprendre de lletra. Ell me’ls dictava i jo els escrivia. En va fer un de la fundació de la Cambra Arrossera que és un document increïble, ell va ser un dels fundadors.
Monllau, participant en una entrevista en el marc de la jornada 'Barraques 2100', al Poble Nou del Delta. Foto: Maite Mestre.
A què es dedicava abans de ser barraquer?
Vaig treballar de pagès, de podador d’arbres fruitals, fent arròs ecològic... de moltes feines. També vaig ser tallador de confecció d’alta costura, però no em sentia reconegut. I sempre tancat allí a la fàbrica... i quan sortia el sol enllorava el camp, enllorava el Delta, ho enllorava...
- Silenci.
Als 50 anys em vaig parar a meditar. Volia treballar per a mi, però volia fer coses úniques o que es fessin molt poquet. Vaig rumiar de fer una granja de granotes o de caragols, ho veia viable i em veia capaç de fer-ho bé. Però em vaig inclinar per les barraques perquè tot no es pot fer.
Creu que va escollir bé?
En les barraques vaig trobar el que jo pretenia. Treballava per a mi, no em manava ningú i era una cosa creativa, artesana, creava cultura al Delta...I posava jo el preu, no tenia competència.
Quin cost tenia una barraca estàndard?
Cinc milions de pessetes, uns 30.000 euros. Aquí entraven els materials, podia pagar als treballadors i jo em guanyava bé la vida. Era l’únic que feia barraques. En vaig fer durant divuit anys i vaig ser molt feliç, molt!
- Silenci.
I em sento satisfet. He aportat el meu granet d’arena a un tema molt nostre.
Quantes n’ha fet?
Actualment n’hi ha 65 en tot el Delta, 51 les he fet jo. Entre Sisco i Salvador, dos altres barraquers que hi ha, han fet la resta.
Quins materials calen per fer una barraca?
Fang, palla, borró, cordell, canyes, pals de fusta... i molta imaginació! Preparar els materials era part de la construcció.
Podríem dir que la barraca és una de les construccions més sostenibles del planeta.
I tant! I de quilòmetre zero.
Comprava algun dels materials o tots els preparava vostè?
Només comprava els puntals, anava a Sòria i feia portar un tràiler. La resta me’ls preparava tots jo aquí al Delta. Això és un avantatge perquè no et cal anar a comprar res, ni pagues iva.
El borró està protegit des de fa molts anys al Parc Natural del Delta, com ho feia?
L’administració no em deixava segar borró enlloc del parc natural, ni vores de mar. I és un error perquè si el segues brota amb més energia i més net. Al final vaig decidir plantar-me’l jo i fer cultiu propi. Cada hivern, a part de generar borró, els meus dos llogats i jo tallàvem 1.500 feixos de canyes de la vora del riu. Així em proveïa de material per a tot l’any.
Qui li va ensenyar a fer barraques?
Ningú. Quan era menut el meu pare i germà remendaven les que teníem i en fèiem alguna de nova. I jo, he sigut una persona que m’he fixat sempre en tot molt. He après més del que he vist que del que he fet.
Ha sigut autodidacta.
El sentit comú, les ganes i els coneixements que ja tenia em van portar a fer barraques de molta qualitat.
Recorda la primera barraca que va fer?
I tant, va ser per a mi. La vaig fer seguint la línia antiga, sense cap luxe ni comoditat, només per ensenyar als fills i a la dona com vivíem.
És on estem ara?
No, aquesta barraca va ser la quarta. La vaig fer perquè la gent no se’n fiava de fer-se una barraca com a primer habitatge, no creien en la seva qualitat i jo volia canviar aquest concepte. Em vaig comprar aquest terreny a la voreta del Poblenou del Delta i me la vaig fer aquí, perquè fos fàcil veure-la a tothom.
Vaig treballar de pagès, de podador d’arbres fruitals, fent arròs ecològic... de moltes feines. També vaig ser tallador de confecció d’alta costura, però no em sentia reconegut. I sempre tancat allí a la fàbrica... i quan sortia el sol enllorava el camp, enllorava el Delta, ho enllorava...
- Silenci.
Als 50 anys em vaig parar a meditar. Volia treballar per a mi, però volia fer coses úniques o que es fessin molt poquet. Vaig rumiar de fer una granja de granotes o de caragols, ho veia viable i em veia capaç de fer-ho bé. Però em vaig inclinar per les barraques perquè tot no es pot fer.
Creu que va escollir bé?
En les barraques vaig trobar el que jo pretenia. Treballava per a mi, no em manava ningú i era una cosa creativa, artesana, creava cultura al Delta...I posava jo el preu, no tenia competència.
Quin cost tenia una barraca estàndard?
Cinc milions de pessetes, uns 30.000 euros. Aquí entraven els materials, podia pagar als treballadors i jo em guanyava bé la vida. Era l’únic que feia barraques. En vaig fer durant divuit anys i vaig ser molt feliç, molt!
- Silenci.
I em sento satisfet. He aportat el meu granet d’arena a un tema molt nostre.
Quantes n’ha fet?
Actualment n’hi ha 65 en tot el Delta, 51 les he fet jo. Entre Sisco i Salvador, dos altres barraquers que hi ha, han fet la resta.
Quins materials calen per fer una barraca?
Fang, palla, borró, cordell, canyes, pals de fusta... i molta imaginació! Preparar els materials era part de la construcció.
Podríem dir que la barraca és una de les construccions més sostenibles del planeta.
I tant! I de quilòmetre zero.
Comprava algun dels materials o tots els preparava vostè?
Només comprava els puntals, anava a Sòria i feia portar un tràiler. La resta me’ls preparava tots jo aquí al Delta. Això és un avantatge perquè no et cal anar a comprar res, ni pagues iva.
El borró està protegit des de fa molts anys al Parc Natural del Delta, com ho feia?
L’administració no em deixava segar borró enlloc del parc natural, ni vores de mar. I és un error perquè si el segues brota amb més energia i més net. Al final vaig decidir plantar-me’l jo i fer cultiu propi. Cada hivern, a part de generar borró, els meus dos llogats i jo tallàvem 1.500 feixos de canyes de la vora del riu. Així em proveïa de material per a tot l’any.
Qui li va ensenyar a fer barraques?
Ningú. Quan era menut el meu pare i germà remendaven les que teníem i en fèiem alguna de nova. I jo, he sigut una persona que m’he fixat sempre en tot molt. He après més del que he vist que del que he fet.
Ha sigut autodidacta.
El sentit comú, les ganes i els coneixements que ja tenia em van portar a fer barraques de molta qualitat.
Recorda la primera barraca que va fer?
I tant, va ser per a mi. La vaig fer seguint la línia antiga, sense cap luxe ni comoditat, només per ensenyar als fills i a la dona com vivíem.
És on estem ara?
No, aquesta barraca va ser la quarta. La vaig fer perquè la gent no se’n fiava de fer-se una barraca com a primer habitatge, no creien en la seva qualitat i jo volia canviar aquest concepte. Em vaig comprar aquest terreny a la voreta del Poblenou del Delta i me la vaig fer aquí, perquè fos fàcil veure-la a tothom.
Monllau, a la Fira del Mercat d'Amposta (2019), ensenyant a fer el sostre d'una barraca. Foto: Maite Mestre.
Per què no hi ha més barraques al Delta David?
Fer-te’n una ara, si no te la fas tu mateix, és molt cara. A part la Generalitat ha canviat la normativa i urbanisme posa molts problemes. Vosaltres que sou joves ho heu de reivindicar, els ho heu de fer entendre. Tu pensa que la barraca aquí ha jugat un paper fonamental i vital al Delta, i ara està condemnada a mort.
Què li agradaria que passés amb les barraques?
El que està passant a Europa... Dinamarca, Anglaterra i Països Baixos. Allà fan barraques adequades als temps que vivim, allí igual fan habitatges com restaurants. No hi ha pegues ni fronteres, hi ha una normativa i sempre i quan es treballi en qualitat i seguretat les barraques estan permeses a tot arreu. És més! Les potencien perquè és el que enriqueix el paisatge, el que els hi dona identitat.
Què el fa feliç?
En part ser reconegut per tot el que he fet. Estic molt feliç perquè tot el que he fet ho he fet en molt de cor i bona fe, en molt de sentiment. De veure que tot el que he fet ha servit de referent per a la cultura, per a moltes coses. Estic content de tothom en general i sobretot que la joventut com vosaltres m’ho reconegui, m’ho valori i que vulgui aprendre de mi. M’ompliu de satisfacció a tope. Em feu molt feliç.
Saps que em deia el meu pare? Va ser un gran mestre per a mi.
Què li deia?
Em feia, fill. El més rentable que hi ha a la vida és ser honrat, si ets honrat sempre tindràs amics, les portes obertes, feina i una vida assegurada de satisfaccions. Si ets un pocavergonya o estafador, enganyaràs a algú de quan en quan però de bo no tindràs mai res. A n’ell quan parlava l’havies d’escoltar.
A vostè també, gràcies David.
Maite Mestre - ARTRA
Fer-te’n una ara, si no te la fas tu mateix, és molt cara. A part la Generalitat ha canviat la normativa i urbanisme posa molts problemes. Vosaltres que sou joves ho heu de reivindicar, els ho heu de fer entendre. Tu pensa que la barraca aquí ha jugat un paper fonamental i vital al Delta, i ara està condemnada a mort.
Què li agradaria que passés amb les barraques?
El que està passant a Europa... Dinamarca, Anglaterra i Països Baixos. Allà fan barraques adequades als temps que vivim, allí igual fan habitatges com restaurants. No hi ha pegues ni fronteres, hi ha una normativa i sempre i quan es treballi en qualitat i seguretat les barraques estan permeses a tot arreu. És més! Les potencien perquè és el que enriqueix el paisatge, el que els hi dona identitat.
Què el fa feliç?
En part ser reconegut per tot el que he fet. Estic molt feliç perquè tot el que he fet ho he fet en molt de cor i bona fe, en molt de sentiment. De veure que tot el que he fet ha servit de referent per a la cultura, per a moltes coses. Estic content de tothom en general i sobretot que la joventut com vosaltres m’ho reconegui, m’ho valori i que vulgui aprendre de mi. M’ompliu de satisfacció a tope. Em feu molt feliç.
Saps que em deia el meu pare? Va ser un gran mestre per a mi.
Què li deia?
Em feia, fill. El més rentable que hi ha a la vida és ser honrat, si ets honrat sempre tindràs amics, les portes obertes, feina i una vida assegurada de satisfaccions. Si ets un pocavergonya o estafador, enganyaràs a algú de quan en quan però de bo no tindràs mai res. A n’ell quan parlava l’havies d’escoltar.
A vostè també, gràcies David.
Maite Mestre - ARTRA